jueves, 15 de septiembre de 2016

IN MEMORIAM





A comienzos de esta semana, el dia 12 de septiembre nos dejaba Sergio López Borgoñoz, colega de afición y gran exponente de la divulgación científica, director durante años de la revista astronómica Universo.
Un desgraciado accidente de tráfico segaba una vida de dedicada a hacer de la astronomia y la ciencia en general algo al alcance de todos.
Tuve la oportunidad de conocerlo durante la segunda Star-Party celebrada en Castelldefels en el año 1995, donde se dieron cita figuras de primer orden como cosmonautas rusos, astronautas americanos y científicos relacionados con la astronomia, geoplanetología, biología, etc, dónde ya se podía ver claramente las excepcionales dotes organizativas y divulgativas de los hemanos Borgoñoz.

Posteriormente y durante un tiempo como socio de la Agrupación Astronómica de Castelldefels, tuve la oportunidad de tratarlo un poco más para poder afirmar hoy con seguridad que se nos ha ido una buena persona a la que todavia no le tocaba.

DEP amigo Sergio.

sábado, 10 de septiembre de 2016

EL DIA DEL CONTACTO


Infinidad de veces hemos recurrido a invocar la visión del primer contacto con civilizaciones extraterrestres. Cómo será ese momento? qué implicaciones sociales, políticas y religiosas tendrá para nosotros? Será un contacto directo? Físico o a distancia? Llegaré a verlo durante mi vida?

En realidad, el primer contacto entre civilizaciones, ya lo hemos experimentado entre nosotros, en mayor o menor medida a nivel planetario, entre diferentes culturas pero siempre todas humanas.
Casi siempre ha sido negativo para una de las dos partes, sólo hace falta recordar los genocidios sufridos por las civilizaciones indias tanto del norte como del sur de América, donde el invasor europeo acabó haciendo desaparecer casi la totalidad de esas antiguas civilizaciones, esquilmando sus recursos, esclavizando a sus individuos e imponiendo rasgos culturales propios como la religión y el idioma.



Pero, será igual entre civilizaciones de diferentes mundos? hemos de temer por nuestra supervivencia en caso de un contacto con una civilización tecnológicamente más avanzada? Algunos científicos de renombre opinan que sí, y añaden que delatar nuestra posición enviando al espacio señales de radio no es muy prudente, sobre todo si quien las recibe es una posible civilización de carácter hostil.
Personalmente soy de la opinión de que una civilización más avanzada que la nuestra, ya sea hostil o no, detectaría antes a la civilización menos avanzada que no al revés, precisamente porque sus medios tecnológicos se lo permitirían. Es probable también que otras civilizaciones mucho más avanzadas ya sepan de nuestra existencia, mientras nosotros aún dudamos de si estamos solos en el universo o no. Quizás somos el resultado de "su experimento", y aquellos o aquel al que llamamos Dios, son en realidad "hermanos cósmicos" que nos han dado la posibilidad de florecer en este único mundo azul habitable que conocemos. Algo así como un cultivo, vaya!!
Y porqué no? nosotros lo hacemos continuamente, con microorganismos, con vegetales, incluso con animales, creando razas y modificándolas geneticamente. Quizás estamos repitiendo un patrón, el patrón de nuestros predecesores cósmicos.

También cabe la posibilidad de que todo esto no sea así, y que seamos simple y llanamente una carambola de la evolución, los primeros en evolucionar, en ser conscientes de nuestra situación, o quizás es que somos los únicos, y no hay nadie más. En cualquier caso, creo que es mucho más probable que el universo sea un murmullo de vida, pero que debido a el problema (o la suerte) de las grandes distancias, no somos capaces de escuchar.


Hay que tener presente que las distancias de las que hablamos son tan desmesuradamente enormes, que representarlas en números, aunque sea concentrados y expresados en notación científica, no nos dice nada. No nos sirve para entenderlo, sencillamente. Y es que todo lo que aprendemos durante nuestra vida, tiene siempre un parangón, una medida de comparación para poder entender magnitudes.  Todos conocemos el tamaño de un estadio de futbol, el de un avión el de un país, un océano, pero cuando salimos de nuestro planeta ya no tenemos referentes de medida para poder hacernos una idea, para comparar y es entonces cuando tenemos que empezar a utilizar otras medidas más efectivas como són el año luz, el parsec, etc... pero que en ningún caso vamos a poder experimentar para saber cuán grande es cada medida.

Por tanto, nunca vamos a ser capaces de entender la magnitud de tamaño del universo, si es que es sólo uno. Lo que si hay que entender es que esas distancias tan imposibles de entender pueden ser la razón o una de las razones de que no hayamos tenido visitas por el momento.



Pero,....y las ondas de radio, no deberíamos haber recibido alguna comunicación por radio, aunque no fuese expresamente dirigida a nosotros?
Una señal de radio, que viaja a la velocidad de la luz, puede tardar del orden de 300.000 años en cruzar nuestra galaxia, La Via Láctea de extremo a extremo. Si ahora recibiésemos una, significaría que cuando salió de allí, aquí no había más que primates subidos a los árboles que ya empezaban a usar tímidamente algunas herramientas como palos o piedras talladas.

A veces el problema es que pensemos de manera egocentrica, creyendo que el camino tomado por nosotros es el válido o el único posible. Quizá otras civilizaciones no han utilizado las ondas de radio por considerarlas poco operativas ante tanta distancia y quizá utilizan otro tipo de ondas no detectables por nosotros.
Quizás no seamos capaces de detectar vida fuera de nuestro planeta, que no seamos capaces de reconocerla como tal. Si viésemos un arbol por primera vez, inmobil, casi inalterable, pensaríamos que está vivo? Quizás es también una cuestión de percepción.



A lo mejor la diferencia evolutiva es tan abismal entre dos civilizaciones que una no sea capaz de identificar a la otra. Sería como hablar idiomas diferentes, estar en ondas diferentes, no habría manera de entenderse, podríamos estar junto a ellos y ni saberlo, no ser conscientes. Quizás no seamos de su interés, quizás esas civilizaciones superavanzadas conocen miles de otras civilizaciones como la nuestra y el contactar ya no les aporta ningún beneficio. Imaginemos un hormiguero perdido en una llanura de África, qué interés tendría para un gobierno, para los representantes de cualquier país presentarse ante el hormiguero, cuando ya hemos visto miles de ellos, e intentar hacerles entender quién somos y qué queremos. Además de ser inutill desde el punto de vista comunicativo, simplemente no sería interesante.




domingo, 14 de febrero de 2016

LA COLONITZACIÓ DE MART: LA HISTÒRIA ES REPETEIX

En aquesta entrada voldria fer una reflexió, establint paral.lelismes entre dos fets molt separats en el temps, però en certa manera units per un cordó umbilical que els fa inseparables en la seva mateixa essència.
Hi ha una certesa ineludible que no podem defugir: Un dia haurem de marxar, ens haurem d´aventurar a buscar altres territoris altres fronteres, altres llars, més enllà del planeta que ens ha vist néixer com a espècie. I és ara que es comença a albirar el nostre futur fora d´aquest planeta que haurem de prendre consciència del que això significa.



Segurament hi han moltes raons per les quals l´espècie humana hagi d´esdevenir una espècie multi-planetària, però a mi em venen al cap dues molt concretes i prou importants:

La superpoblació i manca de recursos.
És notori que el ritme de creixement de la nostra població a nivell planetari és del tot insostenible. Els recursos del planeta són limitats i la nostra societat no està disposada a perdre les seves comoditats tot i saber que aquest "Modus Vivendi" al que tothom té el mateix dret, és agressiu amb l´entorn i l´acabarà fent malbé. La terra de l´any 2116 o la del 2216 no s´assemblarà en res a l´actual en quan a habitabilitat.
Ho hem de reconèixer, som una espècie destructiva que esgota els recursos i el més probable és que això no canviï mai.

La supervivència com a espècie.
Hi ha una màxima que diu que si pot tenir els ous en dos cistells en lloc de tenir-los només en un, és menys probable que es trenquin tots.
Al llarg de la història del nostre planeta, han esdevingut una sèrie de successos traumàtics que han sigut motiu d´extincions massives i que tenen que veure amb el perill de que asteroides existents al nostre sistema solar que puguin tenir una òrbita creuada amb la de La Terra, puguin acabar xocant amb el nostre planeta.
Està científicament acceptat que això passa amb una certa freqüència, i per tant, ara ja la pregunta no és si tornarà a passar, sinó quan tornarà a passar.
El fet, doncs, de que una espècie visqui a l´hora en diferents planetes, multiplica clarament les seves probabilitats de supervivència en el temps.

Com començarà tot, doncs?



Probablement serà una empresa que portaran a terme vàries nacions de manera conjunta, per l´increïble cost econòmic que tindrà tot plegat, i probablement, ja s´haurà iniciat abans de mitjans d´aquest segle.

Hem de suposar que tot partirà d´una primera missió, que serà la que restarà a la memòria col.lectiva de la humanitat, i és aquí on comencen els paral.lelismes.

De fet, això ja ho hem experimentat com a societat a nivell planetari, amb el descobriment i la conquesta de nous continents, i al futur, de ben segur ho experimentarem a nivell extra-planetari, fent "lo propi" amb altres mons.

Paral.lelismes de tipus logistic

Qui hagi llegit una mica d´història, ja sap que les primeres expedicions d´exploració i recerca de noves terres en el passat, eren les que més baixes patien. Les distàncies eren enormes i no es disposava de facilitats per acumular aliments i la seva conservació. Un cop a destí, els perills no havien acabat, els exploradors s´havien d´enfrontar als pobladors dels territoris, en ocasions hostils, i un cop fet el contacte, la probabilitat de patir noves malalties per les quals no estaven immunitzats, era realment alta. Les baixes, per tant, estaven garantides.

En el cas de les primeres expedicions a mart, encara serà més difícil...

És cert que es disposarà d´una tecnologia que ara mateix potser no està al nostre abast, però l´ésser humà és vulnerable per definició i ens trobarem amb obstacles infinitament més difícils que els del passat.
Per exemple, a diferència de les expedicions passades, les missions futures seran molt més limitades en numero de tripulants, per una simple qüestió logística. Així, és més fàcil que d´entre una tripulació de 50 persones hi hagi més d´un metge, per si s´escau qualsevol fatalitat durant la missió, inclús amb el propi metge, que si la tripulació és de 3 a 5 persones. Això obliga a que els pocs tripulants que hi vagin en missió futura tinguin tot tipus de coneixements, però sense ser especialistes a l´hora. Simplement és impossible saber de tot.


Quan els antics arribaven a destí, tenien com a mínim aigua,menjar i aire per a respirar, al menys l´aire estava assegurat gràcies a l´atmosfera terrestre. 
En els cas de la missió a Mart, els tripulants hauran de tenir petits hàbitats preparats de manera prèvia per a quan arribin, no trobar-se en mig de res, sense aigua, aliments ni oxigen. Això hauria de quedar resolt amb els esmentats hàbitats, com dic. Hi ha però altres problemes propis del planeta que faran complicat "existir" allà, com és que la força de la gravetat a Mart és un terç de la de La Terra, amb les complicacions que això genera al cos humà, que va evolucionar per una gravetat que és la que és, i no menys.
Un altre problema: La radiació UV arriba integra al terra. Qualsevol organisme sense la protecció adient senzillament quedaria fregit, desenvolupant amb total seguretat qualsevol tipus de càncer en patir danys la nostra informació genètica.

Desprès s´ha tenir en compte tot el temps d´estada allà (mínim 6 mesos) i viatge de tornada, pels que tornin. Es a dir, per molt preparats que estiguem, som éssers evolucionats per a unes determinades condicions i aquests viatges poden tenir un preu molt elevat en baixes, tant a nivell de mortalitat, com a nivell de seqüeles psicològiques.

Tot això però, com va passar en el passat, anirà canviant amb el pas del temps. Els viatges entre Europa i Amèrica van ser cada cop més ràpids i segurs, els nuclis de població al nou continent es varen multiplicar i varen créixer en dimensions. A més gent, més especialització del treball, més recursos, i allò que en un primer estadi era una alta inversió econòmica, va passar a ser molt més assequible. Això mateix passarà a Mart així que hi arribi més i més gent, que al mateix temps hauran de viure permanentment dintre dels hàbitats interconnectats o en grans construccions soterrades on es desenvoluparan les activitats quotidianes.



Però i desprès que? quines altres experiències viscudes en el passat es tornaràn a viure en el futur?

Doncs per exemple les experiències de tipus polític. Tot es tornarà a repetir. Fixeu-vos bé!!

A les colònies del nou món, ja sigui Sud o Nord Amèrica, hi vivia gent que invertia el seu esforç en fer de la seva vida quelcom millor per a ells i els seu descendents, però que eren governats per altra gent que per a ells era aliena, primer perquè estàven a milers de kilòmetres, a l´altra banda del mar, i segon perquè els ja nascuts al nou mon, tenien cada cop, a mesura que avançaven les generacions, menys lligams sentimentals amb aquelles terres d´on havien arribat els seus pares, avis o besavis. A tot això, s´havia de sumar el fet que estaven cosits a impostos pel seus països d´origen, ja que tot el procés de colonització va començar com una empresa per treure profit econòmic de les noves terres a qualsevol preu, i ara la pressió era per a ells, com a habitants de les colònies.



Mart, començarà sent una colònia de La Terra, però amb el temps, els habitants de Mart, acostumats a viure una altra realitat totalment diferent a la nostra, horaris diferents, estacions climàtiques diferents, anys del doble de durada que a La Terra, menys llum ambiental, un mon on les coses pesen menys, on no hi han rius ni mars, diran que ningú que estigui tan lluny com per que les comunicacions per veu tardin 30 minuts en arribar, tindrà dret a governar-los, sinó que seran ells mateixos qui voldran exercir el seu dret a auto governar-se sense ingerències de gent que està a més de 100 milions de kilòmetres i que ni tan sols respira el seu mateix apreciat i escàs aire.

Molt més endavant en el temps i com un altre paral.lelisme amb el que ja va passar al nou continent, tindrà lloc la modificació del medi ambient. En el cas d´Amèrica va suposar un impacte negatiu, amb la desforestació amazònica, etcètera, ..però en el cas de Mart, l´efecte hivernacle, l´emissió de CO2 podria ser beneficiosa per a l´ésser humà, ja que podria permetre transformar, a la llarga, l´atmosfera de Mart en quelcom més similar al que tenim a la terra, amb l´alliberament de gasos que ara estan captius al terra o al gel polar o bé que varen escapar a l´espai fa milions d´anys. A aquesta acció fins ara teòrica, se la coneix com a TERRAFORMACIÓ, però això ja ho parlarem en un parell o tres de segles.







sábado, 23 de enero de 2016

A NEW GUEST


These latter days we´ve been bombed with lots of news about a new planet discovered in the outer zone of our solar system. A planet that we´ve been seeking for decades, but so far, nobody has been able to demonstrate that it exists.



In fact, scientist haven´t seen it directly but by measuring gravitational pulling forces on other known bodies called Transneptunian objects.
Is not the first time that this "Planet x" has been introduced to mankind, but this time, it seems to be thousands of data abailable. At least, mathematical models seems to confim its existence. However, the discovery won´t be recognised untill it is observed directly, and this is going to be a big challenge because the huge distance and because the amount of sunlight that it receives is extremely dim.


As you can see in this orbital diagram, so distant planets as neptune are all inside the little green circle with the sun in its center, and the orbit of the possible new planet would be in red colour.
If maths don´t fail, it would take 15.000 years to make a turn around the sun, so we could say :

                        1 "Planet X" year = 15.000 Earth years

To understand in a correct way all these data and to be conscious about the magnitudes we are talking about, lets imagine that our sun is a nut in the middle of  "Catalunya Square", in the center of Barcelona.
The orbit of an outer giant planet as neptune would be out of the square, maybe in the next two or three streets. The new planet would have its orbit on the outskirts of the city, so if finally this discovery were confirmed, the size of our solar system would increase incredibly.


If you are stunned with all these data, I have to tell you that they are extremely insignificant if you compare it with the big distances between stars. With our current technology, we are leaving right now in an unmanned spaceship our solar system,(the former one) beyond Neptune orbit, and we have taken just over 40 years to reach that distance (5.000-7.000 million km).
Can you imagine how long it would take to go to the nearest star, Proxima Centaury, that is "just" 4,5 light years away from us (41.627.520.000.000 Km)? At the moment, interestellar journeys are simply science fiction, because if light takes 4.5 years to reach us from Proxima Centaury and we get barely a 0,004% of the lightspeed we would need a lot of generations to get there.

Here you have a very interesting data about distances and time of travel depending on the transport we could use to travel to the stars.







sábado, 26 de diciembre de 2015

El 2015 ASTRONÓMICO

Este año 2015 que se nos va, nos ha dejado imágenes que quedarán grabadas a fuego en los libros de historia, o al menos de la historia de la exploración espacial de nuestro sistema solar.
Durante esta última vuelta de nuestro planeta alrededor del sol, han pasado cosas como que hemos llegado a Plutón, descubriendo un gran "corazón" en su superficie, averiguando que el diminuto planeta tiene una atmósfera que nos fué revelada una vez la sonda New Horizons lo sobrepasó y miró hacia atrás, y más recientemente nos ha dicho que la nieve que allí cae es ¡¡Roja!!.

Pero además han habido otras importantes notícias llegadas de Marte, donde según la ya aceptada opinión de la comunidad científica, existe agua en estado líquido, y por tanto, se incrementan así las posibilidades de vida microbiana en nuestro planeta vecino.

Otros logros y acontecimientos a tener en cuenta hacen referencia a la ISS (International Space Station), donde Samantha Cristoforetti, una astronauta europea ha permanecido 199 dias en órbita, finalizando su cometido en junio. Durante ese tiempo, ha cautivado a miles de seguidores con sus fotos y "tweets", dejando un testigo que fué recogido por Scott Kelly, el americano que ha de permanecer un año en la estación, y que ya nos ha deleitado con varios paseos espaciales transmitidos en directo.

Vale la pena seguir en directo ciertos acontecimientos que la NASA nos brinda en Stream, y para ello, os dejo aquí algún que otro enlace de interés.

NASA TV
ISS Camera View


Que lo disfrutéis, y feliz 2016!!!


martes, 1 de septiembre de 2015

AGOST, MES DE VARIABLES

Aquest mes d´agost, tal com va passar va passar l´any passat, ha estat un desastre, astronòmicament parlant, és clar.
Les nits "bones", s´han pogut comptar en unes 6 o 7 nits en tot el mes i només unes poques d´aquestes han tingut lloc durant la lluna nova.
Desgraciadament, sembla que aquests dos últims anys, l´astronomia i l´economia es donen la mà.
No obstant, i aprofitant els petits espais de temps meteorològicament favorable, he entrat de ple en el món de les variables. De fet ja n´hi havia fet, però sempre, seleccionant prèviament la variable dins un catàleg, i després anant-la a buscar.
Aquest cop ha estat diferent, m´he iniciat en la recerca de noves estrelles variables, aquelles que encara no estan catalogades. Les primeres incursions han estat força estimulants. aquí els resultats:




Dues variables eclipsants, una d´elles, T Cyg1-03567, de tipus EW, amb un període de 0.04453 dies, i l´altra, TCyg1-03661, de tipus EC, amb magnitud 12.22, i un període de 0.03455 dies.
Desgraciadament, ja estàven catalogades com a estrelles variables.
També vaig treure temps per fer una altra variable que, aquest cop, si que ja sabia que estava catalogada, es V1315Aql, a la constel.lació Aquila, també eclipsant de tipus NL+E baixant de la mag 14 fins a la 17.



Aquí podeu veure tant el període complert, com la corba del mínim, acompanyat de l´estrella de control, en color groc.
Com a tancament d´aquesta entrada, comentar que a part de les trobades ja catalogades, "El teatrillo de Lyra", té en previsió algunes altres variables de tipus eclipsant en procés d´elaboració de període, que no estan catalogades, pel que és previsible que en un temps prudencial puguem parlar d´algun descobriment.

Ja us anirem informant.





jueves, 16 de julio de 2015

AND WE REACHED PLUTO




It was february of 1930 when Clyde Tombaugh discovered what untill now had been for us the most unknown and misterious body in our solar system. And I said body because once a time this "body" had been considered as a planet. I mean Pluto, the rocky planet beyond neptune that we used to see as a little dot moving among the starfield of a plate.



In average, Pluto is 4.437.000.000 kms away from the sun in his perihelion and 7.311.000.000 kms when it reaches its aphelion, so the best picture we had of it till now, was a big dot of light, thanks to the Hubble space telescope.
For a long time we had speculated about different aspects as the real size, how it would be like when it could be seen in a closer view. And now, finally we have the answer. New Horizons probe has recently unveiled this and many other secrets about Pluto, and in the next weeks, we´ll have a lot more of information that we had never dreamed with.

New Horizons Transparent.png

It was the january 19th of 2006 when New Horizons probe was launched from Cape Canaveral, on board of an Atlas V 551 rocket. Ahead of it, a vast ocean of nothing and a journey of nine years until New Horizons woke up and focus its cameras on the planet.
And  finally, on the july 14th of 2015, a dream became thruth for many people. Finally we can see Pluto in detail and his moon Charon as well.
Unfortunately, the insertion in orbit was not the goal, so what we had instead was a fast flyby close to the planet, toward the Kuiper belt. Anyway the great amount of information that we are expecting to reach ,worths it.
Some of the ashes of Clyde Tombaugh, the Pluto discoverer, were carried in the probe as a tribute to this great astronomer who died in 1997.

Pluto by LORRI and Ralph, 13 July 2015.jpg